Caminava pels carrers de New York i dos policies, d’incògnit, el seguien a pas lleuger. Sota aquell barret, aquelles ulleres bosques i aquella jaqueta vella s’hi amagava un home de passat tèrbol i maliciós...
En arribar a la Quarta amb Harlem gira la vista a dreta i esquerra, comprova des de sota les ulleres que encara el segueixen i arrenca a córrer. Uns minuts després, conservant un estat físic aparentment relaxat, entra en un llogaret de la Vuitena amb la Novena per barrejar-se amb la multitud. Al fons, enmig d’una fumera impregnada de whisky i ginger ale, rere una xarxa metàl·lica, un parell d’individus no paren de cantar que tothom necessita tothom. Cansat del panorama, decideix marxar deixat per “mai més” aquell local de baixa estofa. El rellotge del termòmetre publicitari marca quarts de deu del vespre i el fred li comença a calar els ossos. Cansat de tot plegat decideix d’entrar en una església tot i no ser creient. La religió li ha relliscat sempre però els predicadors li cauen bé. Sempre ha pensat que els assumptes d’evangelis són la manera més subtil d’aprofitar-se de la gent. Es treu el barret en creuar el llindar de la porta, es mulla la punta del dit índex amb l’aigua beneïda per dissimular i seu al banc de l’última fila per no despertar sospites entre la gent gran que, convençuts d’una salvació hipòcrita, canten i segueixen exhaustos els ritmes del gospel. Deixant entreveure una rialla d’ironia, no pot deixar de preguntar-se si els predicadors no se senten culpables d’enganyar tan subtilment. Passada una estona, tot i saber que la seva presència no ha passat inadvertida, es posa el barret, agafa una bíblia i es posa a xafardejar. Quan el predicador i les “noies” gospel ja apaguen les espelmes, senyal inequívoc que, per avui, hem acabat la funció, s’aixeca del banc, es torna a mullar, ja no sap quin dit, amb l’aigua beneïda altre cop per dissimular i surt tal com ha entrat. De tornada, gairebé de casualitat, s’atura en un bar de la Catorzena i mentre dos homes de mitjana edat comenten foteses de la cantant, ell demana un martini negre. La dona, d’uns trenta-cinc, porta un vestit llarg vermell, mitges de seda i sabates negres. Seu sobre un tamboret d’alçada, agafa el micro amb la mà dreta i mentre canta que l’únic que vol és sobreviure, mou el cos amb una sensualitat que faria posar en guàrdia el caràcter més fred. El nostre home, amagat sota la barrera opaca de les seves ulleres, imagina l’inimaginable en companyia d’aquell monument al pecat original i recorda el pobre predicador mentre s’enorgulleix de ser com és. Reprenent el seu camí, deixa aquell local i s’introdueix de nou en la fosca de la nit mentre, entre rialles mudes, es diu a si mateix que tornarà en aquell local...
En arribar a la Quarta amb Harlem gira la vista a dreta i esquerra, comprova des de sota les ulleres que encara el segueixen i arrenca a córrer. Uns minuts després, conservant un estat físic aparentment relaxat, entra en un llogaret de la Vuitena amb la Novena per barrejar-se amb la multitud. Al fons, enmig d’una fumera impregnada de whisky i ginger ale, rere una xarxa metàl·lica, un parell d’individus no paren de cantar que tothom necessita tothom. Cansat del panorama, decideix marxar deixat per “mai més” aquell local de baixa estofa. El rellotge del termòmetre publicitari marca quarts de deu del vespre i el fred li comença a calar els ossos. Cansat de tot plegat decideix d’entrar en una església tot i no ser creient. La religió li ha relliscat sempre però els predicadors li cauen bé. Sempre ha pensat que els assumptes d’evangelis són la manera més subtil d’aprofitar-se de la gent. Es treu el barret en creuar el llindar de la porta, es mulla la punta del dit índex amb l’aigua beneïda per dissimular i seu al banc de l’última fila per no despertar sospites entre la gent gran que, convençuts d’una salvació hipòcrita, canten i segueixen exhaustos els ritmes del gospel. Deixant entreveure una rialla d’ironia, no pot deixar de preguntar-se si els predicadors no se senten culpables d’enganyar tan subtilment. Passada una estona, tot i saber que la seva presència no ha passat inadvertida, es posa el barret, agafa una bíblia i es posa a xafardejar. Quan el predicador i les “noies” gospel ja apaguen les espelmes, senyal inequívoc que, per avui, hem acabat la funció, s’aixeca del banc, es torna a mullar, ja no sap quin dit, amb l’aigua beneïda altre cop per dissimular i surt tal com ha entrat. De tornada, gairebé de casualitat, s’atura en un bar de la Catorzena i mentre dos homes de mitjana edat comenten foteses de la cantant, ell demana un martini negre. La dona, d’uns trenta-cinc, porta un vestit llarg vermell, mitges de seda i sabates negres. Seu sobre un tamboret d’alçada, agafa el micro amb la mà dreta i mentre canta que l’únic que vol és sobreviure, mou el cos amb una sensualitat que faria posar en guàrdia el caràcter més fred. El nostre home, amagat sota la barrera opaca de les seves ulleres, imagina l’inimaginable en companyia d’aquell monument al pecat original i recorda el pobre predicador mentre s’enorgulleix de ser com és. Reprenent el seu camí, deixa aquell local i s’introdueix de nou en la fosca de la nit mentre, entre rialles mudes, es diu a si mateix que tornarà en aquell local...
